Santa Eulalia de Abamia i el riu Deva

     L’església de Santa Eulalia d’Abamia està situada en una zona dolmènica, a prop i sobre una necròpolis romana-vadiniense, de les que ha aparegut in situ alguna estela, i altres vint en el propi Corao. Tot i que part de la seva arquitectura pot ser d'època visigòtica, el seu aspecte actual és romànica.

    Realment és un temple estrany i misteriós, en l'arc d'entrada, hi ha figures mig esborrades que representen tomba i éssers monstruosos que surten d'elles o treuen el cap els seus caps pelades.

    Convé destacar també que al cementiri contigu a l'església va ser enterrat Roberto Frassinelli (1811-1887), conegut com "l'alemany de Corao", antiquari, arqueòleg i dibuixant, establert a Corao durant més de 30 anys. Ell va descobrir el dolmen de Abamia (avui desaparegut, però del que es conserva al Museu Arqueològic Nacional d'Espanya a Madrid un ortòstat figurat, de 2,5 x 0,50 m).
 
  
Santa Eulalia de Abamia. Foto: Higinio Hevia Rodriguez 


        Diu Mariano Fernández Urresti, un escriptor en la línia d’Atienza, que defensa l’existència d’un antic culte a la Deesa Mare, en  A la Sombra del Grial: Misterio y magia en el Medievo:


      Aquesta comarca és un lloc de poder des de temps remots. Dòlmens, coves prehistòriques “pintarrajeadas” pels xamans cavernaris -com la gruta veïna del Buxu-, o teixos -arbre sagrat dels celtes- com el que està al costat de l'església de Santa Eulàlia d'Abamia, són algunes d'aquestes pistes que l'alemany de Corao va saber captar”.





  
Imatges de Sta Eulalia. Foto: Ramón


      Durant diversos segles van romandre sepultats en aquesta església les restes mortals de don Pelayo, primer rei d'Astúries i els de la seva esposa, la reina Gaudiosa. En una cavitat natural de la Santa Cova de Covadonga, i introduïts en un túmul de pedra, reposen en l'actualitat les restes del rei don Pelayo, els de la seva esposa, i els de Ermesinda, germana del rei. Actualment, nombrosos historiadors dubten de la seva autenticitat i troben que les restes autèntiques encara estan a Santa Eulalia d’Abamia.
 

Relleu romànic del segle XIII-XIV en el qual es representa un bust antropomorf de la boca del qual brollen fulles. Es troba en el capitell-imposta d'una columna en el pòrtic sud de l'església de Santa Eulalia de Abamia Foto: Javier Soto

     Les tombes estaven sota unes lloses sense noms, algunes amb només una espasa i, hi havía una, amb la llegenda "Aquí jeu Gaudiosa", la qual va ser esposa de Pelayo de Covadonga. Pelayo va estar aquí enterrat fins al seu trasllat a la cripta de la Cova de Covadonga.

      Abamia va ser el centre màgic de cultes precristians, com ho demostren el dolmen de Frassinelli, ara al Museu Arqueològic de Madrid, les galeries subterrànies que partint d'aquí, enllacen amb altres de la comarca. Estranys investigadors belgues han estat fent indagacions per aquestes contrades.

     Atienza sosté que Abamia procedeix de "Abydos" (Egipte, lloc on s'adorava a Osiris, és a dir, el cereal.

El río Deva

     El riu Deva recorre tots aquests paratges i neix a Fuente Dé i el Cares és el seu major afluent. També se li coneix com Diva i en la Crònica d'Alfons III se l'anomena Enna.


Naixement del riu Deva. Foto: Lord Kuernyus


El riu Deva. Foto: Gonçal Vicens Bordes

     Segons Atienza, Deva -en sánscrito- es refereix a la divinitat resplendent. Un "deva" és un ésser celestial que habita els tres món immediatament superiors al nostre. Hi 33 grups de devas que sumen un total de 330 milions de Devas, als quals nosaltres anomenem àngels.

      Pel que fa a Enna, Atienza, pensa que és una evolució del celta: Anna, Danna, Dannan, la Deessa Mare de la qual es va originar Santa Anna (la mare de la Mare). D'això deriva la Cova Dannac, la Cova-Dana, Cova Dona i, d'allí, a Covadonga. Però això no succeeix així; el significat de «Covadonga», procedeix de «Cova de onnica» i significa la font de la cova. El sufix onnika, font, deriva del cèltic onna, "riu", i conforma a la zona nombrosos topònims com Isongo "font del Is", Triongo "tres fonts", Candongo "font blanca", etc.

      El pare Lluís Alfons de Carvallo a Antiguitats i coses memorables del Principat d'Astúries (Madrid, 1695) diu que l'ermità que custodiava l'altar de la Verge, l'ermità que va anunciar a Pelayo la seva victòria i que crearia un regne, en realitat, era un druida consagrat al culte de la Terra Mare, com ja havia denunciat Sant Martí Dumiense en De correctione rusticorum, en el qual anima a bisbes i clergat a evangelitzar i purificar la religiositat del poble sueu. El tractat exposa de manera senzilla les supersticions principals del poble sueu i el seu origen.


    Fermín Canellas deia al riu Deva el Gusana per baixar sovint tèrbol a causa de la descomposició dels cadàvers dels musulmans que es van podrir després de la batalla de Covadonga.




      
      El libro coordinado por Luis Garagalza titulado Filosofía, Hermenéutica y Cultura. Homenaje a Andrés Ortiz-Osés (DeustoDigital) también nos habla de la “riega de la Gusana”.

- Galmés de Fuentes, Álvaro, “Toponimia asturiana y asociación etimológica”. Lletres Asturianes 19 (1986), 31-39

Comentaris

Entrades populars