La Ruta dels Pirates

El tresor del pirata Arráez, Rodalquilar

      Es diu que El Playazo amaga un tresor pirata d'incalculable valor, abandonat allà contra la seva voluntat, pel pirata Arráez, és a dir, el pirata enamorat anomenat Alí Ben Jasul i no com molts creuen Arráez, que en realitat no vol dir altra cosa que "capità de vaixell" en un antic dialecte barbaresc.

Foto: Gonçal Vicens Bordes

    Sobre l'assumpte va escriure una novel·la curta Jaime Fernandez de Bobadilla, titulada El Tesoro del Pirata Arráez, documentant amb el diari de bord del capità del "Almahat", Ali Ben Jasul (Arxiu Central de l'Armada. Tom 37. Capítol 123. Pàgines 1234-1235).

     No fa gaire, uns amics que bussejaven pel bastió de Sant Ramon, van trobar mig amagat per les posidònies, el mascaró de proa d'un vaixell, una escultura de fusta i bronze que representava una dona amb una flor de cinc pètals a la mà dreta. D'acord als documents de l'Arxiu Central de l'Armada, aquesta flor, el Pancraci marí, figurava en la bandera del pirata Alí Ben Jasul.


Bastió de Sant Ramón (Rodalquilar). Foto: Gonçal Vicens Bordes

     Pel que sembla, el pirata es va presentar a l'abast del castell de Sant Ramon per negociar la compra de la dona que estimava, la qual estava en possessió del duc Joan. Tot i que la jove maleeix en públic al pirata per a guardar les aparences, en secret anhela que arribe la nit de l'intercanvi perquè està enamorada del pirata. El duc, amb trenta soldats ben armats ha preparat una emboscada. No té intenció de lliurar a la dona; només ambiciona el botí i el cap del pirata.


Murat Reis. Foto: Gonçal Vicens Bordes

    No obstant això, el pirata es va ensumar el parany i va desembarcar el gruix de les seves tropes al nord del castell, fracassant l'emboscada del duc Joan, que es va refugiar amb la dona a la torre de l'homenatge del castell, donant ordre als artillers de disparar contra les dunes del Playazo, on hi havia els pirates. Devia ser llavors quan una bala de canó les va travessar netament i va partir en dos la quilla del vaixell pirata, enfonsant-se immediatament. Potser llavors, Ali Ben Jasul va negociar el lliurament de la seva estimada, a canvi de les vides dels assetjats i es va donar a la fuga amb ella en el navili del duc ancorat en El Playazo.


Pirates barbarescs. Dibuix: Javier Gómez. Foto: Gonçal Vicens Bordes

      Crec necessari aclarir qui era “Arráez”, en realitat, Morato Arráez, Moratho o Amurad. Tres van ser els pirates del segle XVI que van usar la mateixa denominació: Morato Arráez, "Maltrapillo", renegat espanyol;  Morato Arráez, "el Petit", renegat grec, i Morato Arráez, "el Gran" (com li diu el pare Haedo en la seva Topografia i Història d'Alger), renegat albanès, que va ser qui va atacar Lanzarote en 1586. La fama de les gestes d'aquest últim li van donar tal celebritat a la Península Ibèrica que Lope de Vega, Cervantes, Vicente Espinel, Jerónimo d'Alcalá, Castell Solórzano i Quevedo van fer esment d'elles en les seves comèdies i novel·les.

    Havia nascut Morato Arráez a Albània en el si d'una família de cristians, a la qual va abandonar als dotze anys, impulsat pel seu esperit aventurer i la seva afició pel mar.

     Va aprendre el maneig de les armes, de petit, a les ordres d'un famós corsari algerià, Kara Ali (El Caraxali del pare Haedo), i es va formar a la famosa escola de Kheyr-ed-din (Barbarroja) o Jaireddin, vasallo del sultán turco contra el imperio español, i del seu tinent Ochiali. No sé si aquest es el protagonista de la nostra llegenda Alí Ben Jasul. Però, Murat Reis (o Rais), fou el pirat més temut en el llevant espanyol i, aquest, si que era conegut com Morato Arráez.


Foto: Gonçal Vicens Bordes

     Com t'hauràs adonat, aquesta història de pirates, ens endinsa en l'anomenada Ruta dels Pirates.
     Començarem la ruta partint de la platja de Los Escullos i el Castell de Sant Felip, una fortalesa de defensa contra els corsaris berberiscos. De seguida arribarem a la Illeta del Moro, poble pesquer que va prendre aquest nom per les contínues ocupacions que realitzaven els pirates berberiscos a aquest llogaret.


Platja de Los Escullos. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Bastión de San Felipe. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Embarcador de Los Escullos. Foto: Gonçal Vicens Bordes

    El Mirador de l'Ametista es precipita sobre els penya-segats i ens ofereix una magnífica panoràmica de les torres de defensa. Baixarem a Les Negres, històricament refugi per pirates i berberiscos, ia la Cala Sant Pere, espai de difícil accés en què es va construir un castell que era utilitzat d'habitatge per a un regiment que custodiava la font d'aigua dolça que té aquesta cala.

    
El Mirador de l'Ametista. Foto: Gonçal Vicens Bordes


La Cala San  Pedro. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Las Negras. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Las Negras. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Las Negras. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Embarcador de Las Negras. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Las Negras. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Las Negras. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Volcans front Las Negras. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Las Negras. Foto: Gonçal Vicens Bordes

    Acabarem a la famosa platja d' El Playazo dominada pel castell de Sant Ramon, de la qual hem parlat anteriorment. Des en aquesta platja es pot contemplar la fortalesa més antiga de Cap de Gata i coneguda com 'La Torre dels Alumbres'. Aquesta edificació, situada a mig camí entre el poble i la platja, servia per emmagatzemar l'alum dels atacs pirates. "Tu perdones ... jo no" (1967) es va rodar al castell de Sant Ramon i el Playazo. La majoria dels extres eren de la pedania de les Hortichuelas.

 

"Tu perdones ... jo no" (1967) i Els galls de la matinada (1971)

     Els galls de la matinada (1971) ens explica la història de Lola, una bella dona, que apareix assassinada a la vora del mar, a prop d'un poble de pescadors (Rodalquilar). Tot va començar uns mesos abans, quan va arribar al poble despertant les passions de tots els homes.

 

Ajup-te, maleït! (1971) i Contra el vent" (1990)

    En Ajup-te, maleït! (1971) Sergio Leone ens explica la història de Juan Miranda i John Mallory, un veterà de l'IRA, que  es coneixen a Mèxic i planegen treballar junts robant bancs. Un dia dinamiten una presó creient que era un banc. L'explosió allibera els revolucionaris presos, i tots dos es converteixen en herois de la revolució. La pel·lícula es va rodar a les mines d'or abandonades de Rodalquilar.


    "Contra el vent" (1990) amb Antonio Banderas i Emma Suárez, que està rodada gran part a Rodalquilar i voltants, amb paratges molt reconeixibles com El Playazo. La pel·lícula narra les relacions incestuoses entre dos germans: Joan i Anna. Ell es refugia en una zona desèrtica d'Andalusia fugint d'aquesta relació i intentant refer la seva vida. Allà començarà a treballar com a soldador en una planta de residus radioactius. Un any després d'estar separats, Ana va a la recerca del seu germà per lluitar per ell perquè considera que ha estat l'únic amor de la seva vida.

Rodalquilar

      Totes les vegades que he visitat la població sempre he experimentat la mateixa sensació d'haver arribat algun confí del món, per la tranquil·litat dels carrers, on amb prou feines es veuen cotxes i les poques persones que es veuen caminen amb tranquil·litat, sense presses.



Rodalquilar. Dos exemples d'arquitectura moderna que s'integra amb la tradicional d'Almeria



Un museu als carrers

      L'última vegada que hi vaig ser, els carrers del poble s'havien transformat en un museu d'art a l'aire lliure. Les seves cases són les típica d'Almeria i et resultarà difícil distingir entre les construccions antigues i les més noves, d'arquitectura moderna, ja que es confonen en un únic estil arquitectònic de plantes baixes i parets blanques.




Fotografíes de diversos autors omplin les façanes de les cases

     La petita població de 171 habitants es troba dins del parc natural del Cap de Gata-Níjar i és coneguda en la província d'Almeria per les seves antigues mines d'or.

     Efectivament, en la dècada de 1880 es va viure una febre de l'or que va acabar el 1990. Hi van anar moltes empreses privades i gents de tot Europa i Amèrica. Hi va haver moltes mines, sent la més important el "Filó 340", on es van extreure 1000 quilos d'or en poc més de dos anys d'un total de 5000 quilos extrets entre 1957 -66. També aquí es va descobrir el mineral "Rodalquilarita".


Rodalquilarita



Esglesia de Rodalquilar


Mina d`'or

      En els teus passejos acosta't a les mines i al poblat on vivien els miners; també pots visitar el Jardí Botànic de l'Albardinar, dedicat a la investigació i conservació d'endemismes i plantes amenaçades de la flora d'Almeria. Per acabar, podeu dirigir-vos a la platja El Playazo: en el camí veuràs la Torre dels Alumbres i, a la platja, la Bateria de Sant Ramon.


El Playazo


Bateria de Sant Ramon

    La Torre dels Alumbres una antiga torre defensiva construïda al segle XVI, és la construcció més antiga del parc, i que servia per protegir la mina del poble dels atacs de pirates. Durant l'Edat Mitjana al poble de Rodalquilar s'explotaven les mines d'alum un mineral que s'utilitzava per a la fixació dels colors en els teixits i d'alt valor econòmic en l'antiguitat. Els pirates berberiscos aprofitaven el transport del mineral cap a la platja per robar-ho, per aquest motiu es va construir la torre al camí de la platja, per emmagatzemar i protegir el mineral.


 La Torre dels Alumbres

    En una entrada anterior us vaig parlar del Cortijo del Fraile, que encara que el seu estat és d'abandó, és la millor representació del gran “cortijo” o mas senyorial d'aquesta zona. Aquest enclavament també rep moltes visites de gent que se sent atreta per l'aura de misteri que té aquest lloc, a causa dels tràgics fets que Federico García Lorca va immortalitzar en la seva obra Bodas de Sangre.




      A les cales i platges de Rodalquilar (barriada de Níjar) s'han rodat desenes de pel·lícules, videoclips musicals i anuncis publicitaris de tot tipus. Algunes pel·lícules són:

El misterio de Wells (The Reckoning 2003)






     Per acabar, el mal anomenat "vall de Rodalquilar" en realitat és una "Caldera" volcànica. Així descrivia el terme l'escriptura oriünda del poble, Carmen de Burgos "Colombine":

     “Rodalquilar forma un semicírculo de tierra labrada y verdeante, con algo de apariencia de anfiteatro. La roquizas montañas alzan sus muros como si quisieran abrigarlo y defenderlo de la vulgaridad de la vida civilizada, adurmiéndolo en sus abruptos senos de piedra. Sólo por oriente se había derrumbado su pared de circo romano, y por el desgarrón las aguas prolongaban el azul del cielo y extendían el horizonte hacia la fronteriza costa de Argelia, como si en su continuo batir hubieran socavado y hundido su muralla.”


Caldera volcànica






Xulilla

      Poble dels Serrans situat en un promontori de fàcil defensa, ja que la part que dóna al riu Túria és un penya-segat inexpugnable que forma part d'un bell canó que condueix a l'embassament de Loriguilla. L'altra part està presidida per un castell àrab que conserva torrasses i muralles que protegeixen la població. El topònim “Chulilla-Xulella-Iulella”, clarament preislàmic, prové de l'època romana.


Xulilla esta situada en un promontori de fàcil defensa


Castell de Xulilla


Baixada cap al llit del riu Turia


Vista des del riu Turia

      El seu terme s'estén sobre un altiplà calcària que ha estat erosionada pel riu Túria, creant una falç i el Salt de Xulilla. Un passeig pel llit del riu ens mostrarà els barbs i truites que viuen en les seves aigües, així com diverses rapinyaires, la guineu, la geneta, el teixó, la fagina i el senglar.



Assud de Xulilla o Salt


Assud de Xulilla o "Charca Azul"

      Si vas a visitar la població, recorda que només hi ha una botiga situada al centre del poble, on es venen comestibles. Els hotels i els restaurants sempre estan plens, de manera que et convé reservar amb antelació.



Plaça de Xulilla

     Ja ho hem esmentat, però ho repetim, el bell que resulta passejar per la llera del riu cap al Toll Blau (Charco Azul), en realitat un antic assut de regadiu d'època islàmica, conegut com el Salt. Això sí, compte amb els mosquits. Pots baixar al riu pel carrer Arca Major i, davant, un cop travessat el riu, pots visitar les pintures rupestres del Barranc de Valfigueras.



Camí del Salt de Xulilla

      Una altra interessant ruta es coneix amb el nom dels "pantaneros", en honor dels homes que cada dia partien de Xulilla per construir el pantà de Loriquilla. El territori travessat per aquest sender constitueix el Paratge Natural Municipal Los Calderones, format per les impressionants gorges del riu Túria, amb parets verticals de més de 80 m. d'alçada, on solen practicar els escaladors.



Encaixament del riu Turia


Encaixament del riu Turia


Ruta dels Pantaneros

     La ruta dels pantaneros té una longitud de 5 quilòmetres i es pot visitar amb nens, això sí, adoptant les degudes precaucions, ja que el sender voreja els tallats del precipici, el qual travessarem en dues ocasions a través de ponts penjants. En descendir a la llera del riu gaudirem del bosc de ribera i la seva peculiar fauna.



LLera del riu i bosc de ribera


La ruta dels pantaneros té una longitud de 5 quilòmetres 


Paratge Natural Municipal Los Calderones

      El territori de Xulilla està esquitxat de poblats ibèrics, com els de la Muntanya del Castillo, el Castellar, Pelma, la Talayuela, Pic els Serrans i Corral d'Ajau. Els romans van ocupar el poblat del castell, convertint-lo en un "castro", el qual va passar a època islàmica com un "hisn", i en 1248 el rei Jaume I dóna a Pere Escrivà de forma vitalícia "castrum et villam de Xulella". Aquest cavaller, que procedia de Narbona, era també senyor de Xàtiva i Gandia.



Campanar i esglesia de Xulilla


Castell de Xulilla


Castell de Xulilla

    Fins 1331, la població serà majoritàriament musulmana sent en aquesta data quan, després de les fallides revoltes d'Al-Azraq i els continus assalts a les moreries per part de cristians, fan que es produeixi l'abandonament d'aquests. En 1340, Pere IV d'Aragó concedeix una Carta de Població per la qual s'estableixen 100 pobladors entre els que ja hi havia i els nouvinguts, procedents de Terol i Lleida principalment, i de Navarra.


Interior esglesia de Xulilla.


Vista de la població de Xulilla

     Del castell de Xulilla procedeix la llegenda de la “Mora encantà”.  Diu que fa més de 600 anys, quan les guerres no cessaven i els moros a Espanya van prendre el seu poder, a soldats i cristià tancaven a les masmorres del castell, hi va haver un soldat valent que va desafiar el perill i va anar guanyant d'una mora per complet el seu afecte. Aquesta que molt li estimava, feia el que ella volia i li va manar conquerir el tirà Emir a canvi de fer-se la seva favorita.


Campanar de Xulilla


Carrer de Xulilla


Xulilla


Xulilla de nit

     Una nit sense lluna veuràs el que va succeir, que amb una forta daga al tirà Emir va matar. Li va donar una llarga corda que el soldat per les finestres del castell es va despenjar, també va voler fer-ho ella, però aquesta no ho va aconseguir, perquè un moro que sotjava, la corda li va tallar, i aquella moreta bonica, encinglada es va quedar. En el seu dolor i agonia encara cridava a aquell soldat pel perdó de la seva vida. Aquell ressò de la seva angoixa a la muntanya retrunyia, per això diuen els vells que en una data llunyana per la Taula de la Guineu sortia la mora encantada.

La Ruta dels Pirates

El tresor del pirata Arráez, Rodalquilar       Es diu que El Playazo amaga un tresor pirata d'incalculable valor, abandonat allà ...